Un viatge a la recerca de les millors flors

 

«Les abelles ens ho diuen tot», asseguren. «Gràcies a elles sabem quin és el moment adequat per començar el viatge.» Quan elles ja han percolat la mel, és a dir, l’han tapada amb una capa de cera, ja es pot recol·lectar, tapar el rusc i preparar el trasllat. Però cal esperar que el sol es pongui i totes hagin tornat a la caixa, amb la resta de la colònia. En aquest moment, els dos apicultors agafen les que tenen instal·lades al Cap de Creus, aprofitant la bona temperatura de la nit, i enfilen carretera amunt per col·locar-les en les noves ubicacions de muntanya. És la manera d’afrontar els mesos de calor, aprofitant la fresca i les flors que allà encara es mantindran.

 

L’operació es repeteix des de les Gavarres fins a les Guilleries, i al setembre a l’inrevés per tornar-les totes als llocs d’origen. Al cap de l’any, la Laura i en Sergi desplacen unes dues-centes colònies. Tota una proesa que només és possible perquè la viuen com una vocació, una passió, una manera d’entendre com volen que sigui el nostre entorn i, de retruc, el nostre món.

 

Aquest lligam va començar de manera gairebé anecdòtica, quan en Sergi va comprar un parell de ruscos amb un amic, quan tenia setze anys. Llegint uns quants llibres, van aprendre les nocions bàsiques d’apicultura per poder fer les primeres proves i treure’n mel, però al cap d’un temps les ganes de descobrir nous entorns van portar-lo a agafar una autocaravana i passar-se uns quants anys viatjant per Europa. Les abelles, però, no es van moure d’allà on les havia deixat i quan al cap dels anys, ja amb la Laura, va tornar-hi, les va trobar exactament al mateix lloc. «Les vam agafar i les vam portar cap a casa, a Crespià, però feien molt poca mel i se’ns van començar a morir. En aquell moment no en sabíem, però va ser aleshores quan vam començar a buscar alternatives.»

 

La primera ubicació que van provar va ser a la muntanya de la Mare de Déu del Mont, a l’Alta Garrotxa. El lloc estava allunyat de camps on es treballés amb insecticides i plaguicides químics, i això permetia que les abelles poguessin acostar-se a flors lliures de qualsevol contaminant. Va anar bé i van decidir seguir buscant altres llocs allunyats de tot.

 

 

Van passar-se un bon grapat d’anys amb la furgoneta amunt i avall, observant cada muntanya, cada prat, cada racó i analitzant si podia ser una bona ubicació per a les seves abelles. Preguntaven als pagesos de la zona i intentaven localitzar qui eren els propietaris de cada terreny. «És molt difícil trobar llocs nous. El més complicat es esbrinar de qui és la terra, perquè a vegades és gent que viu lluny d’aquí, a l’estranger.»

 

Però cada any han aconseguit anotar un enclavament més a la seva llista i ara, que ja fa deu anys que la Laura i en Sergi treballen amb les abelles, la llista té un bon grapat d’ubicacions.

 

Amb els anys, la Laura i en Sergi s’han convertit en els àngels de la guarda de les seves colònies d’abelles. Busquen els indrets més llunyans i verges perquè hi puguin viure tranquil·les. Acostumen a ser zones silvestres, sense cases, sense empreses, sense granges, i amb un element costós de trobar: foscor a la nit. Però sembla que cada dia els ho posen més difícil. Projectes com la construcció del parc eòlic Galatea a l’Albera trepitgen i amenacen aquests santuaris. «És on fan aquests projectes sempre. Volen arreglar el planeta destruint les poques zones silvestres que ens queden», explica en Sergi.

 

Tastar les mels que preparen a l’obrador de Crespià, al Pla de l’Estany, és evocar inevitablement tot aquest procés. Assaborir la mel de cap d’ase del Parc Natural del Cap de Creus, la de bruc del Paratge Natural de les Gavarres, la de muntanya de l’Albera, la de primavera de les Gavarres, la multifloral de l’Alta Garrotxa, la de castanyer de Guilleries o del til·ler del Pirineu és traslladar-se a aquests paisatges i fer valer la feina artesanal d’una parella que va començar-la com a afició i va acabar convertint-la en un ofici, en una passió, en la seva vida.

 

Una passió, però, que no només rep l’amenaça de l’urbanisme desbocat, sinó també de la mateixa natura. L’imparable paràsit de la varroa està fulminant colònies arreu del planeta, també les de Dolça Abella, i la sequera complica cada any més la cerca de les flors que les abelles necessiten. Flors com l’espígol, el romaní, el cap d’ase, el bruc, el castanyer i el xipell pateixen cada any més amb la calor i es fan més difícils de trobar que fa uns anys. No són pocs els apicultors que, cansats de tantes dificultats, decideixen desmantellar les capses, penjar les eines i abandonar la feina.

 

La Laura i en Sergi ho veuen de prop, però es mantenen, i per això la seva tasca encara té més mèrit. I més si tenim en compte que tot el tractament que apliquen a les abelles és de producció integrada. No utilitzen antibiòtics ni cap altre producte químic.

 

 

Si ens ho permeteu, però, deixeu-nos recomanar-vos no només la seva mel, sinó també una visita a les seves instal·lacions. Serà amb aquesta experiència que viureu de prop el contacte amb les abelles. Vestits com autèntics apicultors, obrireu les caixes i descobrireu d’on surten tots els productes que després trobareu ja envasats, com el pròpoli, el pol·len, els ungüents, les espelmes, les bresques o el vinagre de mel. Però també podreu escoltar dues persones que estimen no només les seves abelles, sinó també el nostre territori i el nostre planeta, i que han après dels savis d’abans quina és la millor manera de tractar-los si volem seguir-ne gaudint molts anys més.

 

Sens dubte, la Laura i en Sergi van fer tota una declaració d’intencions en triar el nom per a la seva empresa. Dolça abella, perquè el producte a què es dediquen és el súmmum de la dolçor, però també perquè aquesta és la qualitat que posen en el tracte amb aquests petits animals. Tanta que fins i tot les acompanyen en una transhumància que ben poca gent sap que existeix.